viernes, 20 de julio de 2012

Relat Curt: RES MÉS QUE PÀGINES


Als moments més difícils i complicats, a les situacions incomprensibles els hi dedico la següent narració. 


RES MÉS QUE PÀGINES
Primer premi de narrativa IES Pau  Casesnoves (2012)

“Durant el temps viscut, la meva vida ha tengut els seus alts i baixos, ha tingut les seves derrotes i les seves victòries, ha tingut moments difícils i moments agradables, ha tingut moments d’eufòria, de tristor, d’alegria, de ràbia. Durant aquests 20 anys he pogut viure i experimentar com és la vida, com és de dura aquesta existència, com les persones influeixen sobre la persona.
Em dic Cristina i des de sempre he viscut amb la meva àvia. Ella ha fet de pare, de mare, de millor amiga i d’àvia. Per mi, ella és la meva heroïna, és la meva WonderWoman. Ella, l’Olga Cardoner ha estat la persona que ha marcat la meva infantesa i la meva maduresa. A l’adolescència no em va marcar ningú, tan sols vaig fer el que més em divertia i m’agradava...”
Com cada dia, el despertador de les set del matí sona amb aquell espectacular soroll que m’aixeca malhumorada. El primer so del dia, enlloc de ser un bon dia és el “meec-meec” de la capseta amb piles. Em fico a la dutxa i en deu minuts ja estic arreglada per prendre el cafè  amb dues torrades. Ja es fa tard. No arribava a l’autocar que recull  les persones matineres. Encara a casa, vaig agafar el maletí de la feina i vaig partir a corre cuita del diminut pis de lloguer, sense adonar-me que, abans de tancar la porta, havia llançat tots els llibres del prestatge a terra.        
Després d’haver treballat cinc dies vuit hores diàries a l’oficina, després que els meus superiors m’haguessin ofegat a treballar, a la fi vaig arribar a casa. La sorpresa?  El desastre de l’entrada, tots els llibres estirats a terra. Vaig decidir deixar-ho córrer, ja que tanmateix no ho veuria ningú. Aquella nit, com totes em vaig estirar al sofà per veure la sèrie que em relaxava, “El Mentalista”, un dels moments més agradables del divendres. Aquella nit, durant els anuncis vaig anar a la cuina per agafar un bol de crispetes. Uns pocs segons després d’haver-me aixecat, el timbre va sonar. Jo no esperava ningú, ni tampoc mai havia tingut cap visita sorpresa. Vaig intentar passar entre els llibres llançats al terra de l’entrada i vaig rodar el pom per veure qui seria la visita sorpresa. Déu meu, el Gerard. Ell és un company de feina, bé ell és el guapíssim company de feina. Abans que pogués dir res, em va demanar per anar al bany.
-          Hola Cris, em sap greu presentar-me així. Venc a portar-te el maletí de feina, que t’has oblidat a l’oficina. Però abans de res... que em podries deixar anar al bany?
L’entrada, tota desordenada, però ja no hi podia fer res.
-          Passa, passa... però no t’espantis amb els llibres, els estava endreçant. – Va ser l’única excusa que se’m va ocórrer.
En aquella estona que vaig tenir abans que sortís del bany, vaig recollir el màxim de llibres possibles, fins que vaig veure un quadern marró, amb dibuixos i adhesius a la portada i contraportada. El vaig obrir i vaig llegir El meu diari.  Aquest quadern, aquestes pàgines. Vaig obrir-lo per la meitat més o menys i en veure aquella cal·ligrafia, aquells colors, aquelles fotografies... els pèls se’m posaren de punta, un calfred va recórrer tot el meu cos, els records que em vengueren a la memòria provocaren una forta explosió d’emocions i en un instant vaig sentir milers de sensacions diferents. En una mil·lèsima de segon, l’alegria, la por, la tristesa... habitaren dins meu.
En aquell moment em va venir a la memòria l’etapa en la qual jo, i només jo, era la persona que decidia el que fer, l’etapa en què ningú s’atrevia a fer-me el contrari, ja que em creia el centre de l’univers, em creia el centre d’atenció...         
_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

-          Àvia! Àvia! Olgaaa!
-          Què vols fillona? Què cerques?
-          On són el meus texans preferits? Aquells tan estrets. – vaig demanar-li amb una veu prepotent i intentant causar dolor dins seu perquè se sentís culpable, ja que jo no els podia haver perdut.
-          No ho sé reina, l’última vegada que els vaig veure eren a la teva habitació.
_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

Aquella petita discussió va ser la primera de les moltes que vàrem tenir als meus quinze anys. Primer foren els texans, després els tacons i després els diners. Llavors arribaren els problemes de veritat, després arribaren els problemes que em feren una persona odiada, una persona que ni jo aguantava. Les pàgines d’aquell diari estaven escrites a bolígraf negre, ja que el negre em semblava un color intens, un color idoni per marcar per sempre aquells sentiments, quasi tots d’odi.                
A les següents pàgines van aparèixer molts noms, va aparèixer el Xavier, el noi que llavors em tornava boja i que vaig aconseguir perquè fóssim parella durant uns pocs mesos. Va aparèixer el nom de la Sílvia, la noia que creia que era la meva millor amiga de per vida però amb qui ja no tinc cap contacte. En Lluís que ja ni recordo qui era... i llavors, després d’haver fullejat unes quantes pàgines, el nom de Ferran va aparèixer en lletres majúscules i ben marcades amb pintura vermella.                 

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

Avui he conegut en Ferran, un home força agradable. Coneixia la meva àvia i la mare quan era jove, m’ha dit que era un antic company de la mare. Junts hem anat a fer un volt i m’ha explicat com eren la mare i el pare... parlava de la mare com un antic enamorat...   
                                                             17 de juny del 2000
_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

Feia molt que no pensava amb el Ferran. Mentida, cada dia somiava amb ell. Pensava que tot allò havia estat un malson, pensava que algun dia em despertaria i hauria oblidat tot el que vaig viure amb ell. Volia tornar enrere, volia fer un “resset” a la meva vida, però no vaig poder. Creia que l’alcohol m’ajudaria, i em va ajudar durant uns mesos, fins que vaig acabar a una clínica de desintoxicació i va ser un altre problema afegit.
La meva relació amb el Ferran va ser molt bona les primeres setmanes. L’àvia no volia que passés tant de temps amb aquell home, però el Ferran era l’única persona amb qui volia estar. Pensava que l’àvia tan sols tenia enveja. Però jo, ingènua, estava equivocada. L’àvia tan sols em volia ajudar, em volia protegir d’aquell home tan simpàtic, d’aquell home amb una aparença equivocada. Després de conèixer el Ferran, em vaig aïllar de les meves relacions adolescents, ja no tenia amics, ni la Sílvia, ni el Xavier, ni ningú. Em vaig allunyar de l’àvia i com més m’hi allunyava, més m’apropava al Ferran. Semblava que aquell home era un imant, em posseïa i jo no n’era conscient.                
Quan vaig complir 16 anys, enlloc de fer una festa amb els amics, em vaig tancar a l’habitació. Vaig voler ser gran de cop. Vaig telefonar al Ferran perquè portés una ampolla de vodka. Quina bestiesa. Pensava que així em sentiria més gran, més madura. A casa meva, sense ningú, tan sols ell i jo, ens vàrem posar a beure. Ell no aturava, vaig veure com es va transformar. Jo tan sols estava contenta però ell pareixia un boig. Minuts més tard, aquells instants que havien de ser agradosos, van ser desagradables. Minuts més tard el Ferran es va llançar sobre mi. Estava desconcertada, confosa i no em vaig parar a pensar quina era la situació. No en podia fer res, les llàgrimes queien dels meus ulls, em feia mal fins que vaig caure dins una espècie d’esgotament, de son. Quan vaig despertar em vaig veure nua, amb cops a les cames i braços. Em sentia llardosa i el cos no em sostenia. El Ferran havia fugit i l’àvia estava a punt d’arribar de la feina. Massa tard. El soroll d’un cotxe quan aparca, el soroll de la porta que s’obri. Ella, la persona que em volia protegir, la persona que m’estimava més sobre la terra i jo no havia sabut, veia estirada enmig de la sala d’estar. En aquell moment, les paraules sobraven.               
Aquella mateixa tarda vàrem anar al metge, em va mirar als ulls i em va dir que era una persona afortunada, que estava bé. Encara que el metge em digués que estava “bé” em volia morir. Volia desaparèixer. En aquelles circumstàncies el millor que vàrem poder fer va ser denunciar aquell monstre. I mai més vàrem saber res d’ell.
Després de recordar aquella tràgica i desmesurada experiència, vaig anar al bany a mirar-me.
Els meus ulls brillaven, brillaven de les llàgrimes que es guardaven. Em veia pàl·lida. En rentar-me la cara amb aigua, vaig pensar amb el Gerard que a hores d’ara, ja se’n devia haver anat sense jo assabentar-me’n, concentrada amb el quadern.                
Ja no vaig poder aturar i vaig seguir llegint el diari.
_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

Estic millor i ja he pogut tornar a l’escola sense por. Amb l’àvia quasi no hi parlo, ja que em fa vergonya, però amb les amigues de cada dia m’hi duc millor. Quasi cada dia ens veiem fora de l’institut: anem al cinema, al camp de futbol... i a les nits, a fer un volt o de festa.    
                                                                      28 de gener de 2001  
 _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _  _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

Ara m’adono de per on vaig fer passar l’àvia. Ella va ser la persona que em va criar, ja que els pares moriren en un accident de cotxe quan jo tan sols era un nadó. Va intentar educar-me de la millor manera possible. Una néta no és el mateix que una filla. A una néta tan sols la mimes, l’estimes i li regales tot el que vol. A una filla l’intentes ensenyar a ser una bona persona, a respectar, a ser educada... li prohibeixes coses i a vegades la renyes. Deu ser difícil renyar i restringir a una néta.
Després d’haver-me recuperat, després que l’àvia estigués pendent de mi dia i nit durant mesos, l’única cosa en què pensava era tornar a refer la meva vida, oblidar tot el succeït. Enlloc de donar les gràcies a l’àvia, enlloc de mirar-la als ulls i demanar-li perdó, vaig optar per una altra sortida, vaig decidir actuar com una inconscient, deixant-me portar pel que volia fer i no pel que havia de fer. Els següents mesos sempre era amb els amics fora de casa, vaig deixar els estudis i no vaig acabar el batxillerat. En aquella etapa de la meva vida em vaig deixar guiar, no sabia si el que feia m’agradava o em desagradava. No sabia si ho volia fer, però el fet és que ho feia sense pensar.                
Vaig passar per moltes èpoques, vaig canviar la meva manera de “pensar”, més ben dit la d’actuar. Vaig passar per l’època emo, per la gòtica, per la hippie i per la ionquie. Totes amb persones diferents. Pensava que tenia milers d’amics, pensava que no necessitava ningú més que no fossin ells. Tot mentida.               
La meva àvia em va aturar els peus. Ella va ser i és la meva heroïna, encara que en aquells moments no ho vaig saber valorar. Vaig enviar-la a la merda tantes vegades, vaig desitjar que fos morta cada dia. I tot ho feia pel meu bé.
Vàrem estar molts d’horabaixes, observant-nos sense dir cap paraula. Vaig estar moltes hores maleint la meva àvia per prohibir-me el que mai ningú no m’havia prohibit. Els dies de cada dia se’m feien més llargs, i tan sols volia arribar a la majoria d’edat per deixar enrere aquella casa. Quan a la fi vaig celebrar el meu 18è aniversari, vaig fer les maletes i em vaig mudar al miserable pis on encara visc. Els primers mesos sola creia que aquella era la vertadera vida, sense barreres, sense metes i sense obstacles.
Amb els anys m’he adonat que he malgastat la meva adolescència, m’he adonat que en aquell moment no vaig gaudir de la vida.
Després de molts matins sense rebre el “bon dia” de l’Olga Cardoner, després de dos anys sense voler saber res de la meva àvia, vaig decidir visitar-la. Aquesta passa va ser la que més em va costar i de la que més orgullosa estic. Aquella tarda, en sentir la calidesa de la casa d’olor d’infantesa, els ulls se m’ompliren de llàgrimes. En tocar el timbre, la mà em tremolava. En sentir les passes de la persona que em va ensenyar a caminar, em vaig adonar que el cos no em responia. En veure el rostre, encara més arrugat de la meva àvia, no vaig saber com respondre. No sé si aquelles paraules anaven carregades de tristesa, alegria, por o emoció; però el sentiment que transmetien era intens.
En entrar a la casa, vaig poder observar que no era la mateixa, que hi havia canvis. Després de besar-la, d’abraçar-la, de plorar amb ella, després que els seus ulls es desorbitessin, després de somriure, vaig entrar a la llar on havia aprés a viure, a estimar, on havia fallat, on m’havia decebut. A la sala d’estar, davant la televisió hi havia una persona desconeguda, amb una bata blanca que transmetia fredor. Immediatament em vaig girar cap a la meva àvia i abans de poder dir res, la dona de blanc va clavar la seva vista al meu rostre.
Hola, sóc la Teresa. Qui ets?
Com? Sóc la seva neta... què hi fas tu aquí?
Amb to espantat, amb els ulls ben oberts sense saber què passava, vaig respondre amb una contesta força mal educada, però aquell ambient em preocupava, em tenia espantada i no podia controlar la meva conducta.
Sóc l’infermera de l’Olga.
L’infermera, què passava a casa de l’àvia? Què li ocorria?
Té alzhèimer. Ho sabies, no?
Aquella contesta em va fer saltar les llàgrimes. Aquella resposta va fer que em girés i abracés la meva àvia. Què havia fet? Els moments en els quals la meva àvia em necessitava jo vaig fugir, em vaig escapar. De sobte, l’aguda veu de la meva àvia va sonar com un flux d’aigua que corre.
Cristina, reina, has pensat a comprar els caramels de menta?
Cada dia, l’Olga parla amb una “Cristina”, i cada dia li demana els caramels de menta. Tant li val si jo en porto, ella tan sols vol els de la Cristina.
Llavors, vaig treure, de la butxaca dels texans, un caramel, no era de menta, però a la meva àvia no li va donar importància.