Relat Curt: EL MEU ORGULL

Encara que les ciències sigui allò que m'agrada, l'esciptura m'apassiona.



EL MEU ORGULL
Primer premi de narrativa IES Pau Casesnoves. (2011)


Encara recordo aquella tarda quan els meus pares em
digueren que tindria un germanet o germaneta. En aquells
temps jo tan sols tenia cinc anys i desitjava tenir un
company amb el qual pogués jugar amb els cotxes de
carreres i les pepes que els avis em regalaven cada
setmana quan els anava a visitar.
Ara em ve a la memòria el dia que va néixer, vaig entrar
a l’habitació i vaig observar aquella carona, aquelles
manetes tan menudes i vaig somriure als meus pares.
Crec que mai he tornat a sentir aquella mena de felicitat.
En aquells temps era una nena dolça, carinyosa, adorable
i agradable.
.................................................................
Cada matí agafo la vespa que em regalaren al 16è
aniversari i, després de portar al meu germà a l’escola
matinera, passo a recollir l’Anna, la meva millor amiga
que m’espera impacient ja que mai arribam a primera
hora a temps a classe.
- La pròxima vegada em porta el meu pare- em diu
cada dia, emprenyada mentre es posa el casc.
Quan arribem a l’institut amb presses, aparco la moto i
partim a corre cuita cap a dins el recinte. Arribo a classe i
sento el meu nom.
- Mireia Valls.
- Present...
El professor de matemàtiques ja comença a ser pesat i jo,
com la majoria dels meus companys deixem d’estar
atents als nombres dibuixats a la pissarra, i començam a
pensar en el cap de setmana que ens espera.
En arribar a casa, passo per la cuina on el dinar està
preparat i veig al Roc davant la televisió dinant d’un plat
de pasta del dia anterior.

Crec que tan sols arribo a casa amb un somriure i
il·lusió per veure al Roc i ofegar-lo a besades. Els meus
pares treballen fins tard i jo, faig de “mare-germana”
pel meu germanet.


Quan parlo del Roc els ulls se m’il·luminen i un somriure
es dibuixa al meu rostre. Faria tot el que estigués a les
meves mans per fer feliç al Roc i per aquesta raó, en lloc
de tancar-me a la meva habitació i estar davant
l’ordinador i xatejar amb l’Anna, decideixo fer llargues
fileres amb peces de dominó que després es destorcen
una darrera l’altra. Bàsicament aquest és l’entreteniment
de les meves tardes avorrides, jugar amb el xaval dels
rissos d’or que compartim informació genètica.


Després d’un cap de setmana ple de festes i rialles amb
l’Anna, el dilluns torna a arribar. Com cada matí vaig a
llevar al Roc a la seva habitació, però aquell matí, no es
volia llevar. Jo, fent-li pessigolles i llevant-li la manta
perquè es mogués, el Roc em va donar l’esquena. Li vaig
posar la mà a l’esquena i vaig notar com la seva pell tenia
un tacte diferent. Vaig aixecar-li la camisa del pijama i
vaig veure en la seva esquena una taca púrpura, lila. Amb
els ulls escandalitzats, vaig anar corrent a l’habitació dels
pares, però ja no hi eren, ja eren a treballar i fins l’hora
del dinar no tornarien. Tan de pressa com vaig poder,
vaig preparar la moto i, encara amb les sabatilles de casa,
vaig posar el meu germà damunt la moto i vam partir cap
a l’hospital. Ell no tenia forces ni d’agafar-se a la meva
cintura, però ens vàrem desfer per arribar fins a
l’hospital. Allà, els metges li feren unes quantes proves i
uns anàlisis. De sobte, alguna cosa em molestava dins la
butxaca dels texans. El mòbil, l’Anna.
- Anna, ho sento, però estic a l’hospital.
- Què passa? És per tu?- em va preguntar
amoïnada.
- És el meu germà...
En aquell moment vaig veure els metges arribar i vaig
penjar el telèfon deixant la meva millor amiga penjada.
- Doctor, què són aquestes marques de l’esquena
del meu germà?
- Ho sento maca, és leucèmia.
El metge va passar pel meu costat esquerra i va
desaparèixer rere meu, com si tingués molta pressa.
Varen passar uns quants segons perquè reaccionés, i
finalment, sense pensar-ho més, vaig córrer fins el lloc on
per darrera vegada havia vist al Roc. El vaig trobar estirat
sobre un llit blanc sense saber que feia dins l’hospital.
Vaig trucar als pares unes quantes vegades fins que la
mare em va contestar al seu mòbil.
- Mare, corre, vine a l’hospital que el Roc no es
troba bé.
Aquelles paraules van ser les suficients perquè la mare
se’n adonés que allò no era cap bestiesa, que hauria de
deixar la feina per estar al costat dels seus fills. Després
de cinc minuts d’espera, vaig veure dues ombres
escandalitzades i plenes de nervis al final del passadís.
Eren els pares.
- Com està el teu germà?- em va preguntar la mare
amb un to de desesperació.
- Mira-ho tu mateixa, està dins aquesta habitació.
Els pares entraren de seguida i jo vaig quedar fora, en la
solitud amb esperances de que tot anés bé, ja que encara
no sabíem quasi res, i no calia desesperar-se per una cosa
desconeguda. Els metges ens deien que tot anava bé i que
en medicació i uns dies de repòs, el Roc podria fer les
activitats que feia habitualment. Això sí, amb molta cura
i anant al metge cada instant.
Dos dies desprès, varem sortir de l’hospital. Tots estàvem
feliços i varem anar a dinar a un japonès, on tot tenia
molt bona pinta, tot, menys el compte del final. Però és
clar, aquells moments no tenien preu.

Aquella nit va ser màgica, aquella nit va ser especial,
aquella nit el temps es comptava en rialles.


Ja feia dos mesos del dia que el Roc va sortir de
l’hospital. Jo seguia acompanyant a l’Anna cada matí a
l’institut i les dues, joves, guapes i amb un gran esperit,
teníem tot l’institut als nostres peus, ens pensàvem que
érem les reines, però és clar, tampoc sense passar-se, tan
sols ens ho passàvem bé dins un món de joves.
A la sortida de l’institut, les dues amb faldilles curtes i
amb una jaqueta de cuir, el noi de la classe del costat
s’acosta cap a nosaltres més roig que un tomàquet amb
intenció de parlar-nos. Uns segons després tan sols estava
a un metre de nosaltres quan els seus llavis es van obrir.
Tenia una veu greu i força potent, encara que els nervis
es notaven.
En Borja, sempre ens havia tornat boges a les dues, des
de petites ja parlàvem del noi que ara intentava dir-nos
alguna cosa.
- Mireia, vols anar al cinema aquest dissabte?-
estava clar que no es referia a l’Anna, però sense
pensar-m’ho dues vegades vaig acceptar de
seguida, però moments després vaig sentir-me
com una estúpida ja que em vaig comportar com
una “barbie” fàcil de convèncer.
Ja tenia plans pel dissabte a la tarda amb en Borja i
no va ser fins dues hores abans que vaig decidir el
que posar-me. Ell em va passar a recollir amb la seva
moto que en feia dues de la meva a l’hora fixada i
sense deixar que ell pogués tocar el timbre, jo ja era
baix de l’escala amb uns pantalons que marcaven les
corbes d’una noia encara menor d’edat.
Després d’una passejada ràpida amb la moto del meu
atractiu acompanyant, varem arribar al cinema, on tan
sols feien pel·lícules romàntiques americanes que
totes segueixen un mateix model i la darrera de Saw.
I, com és habitual, entrarem a la sala 2, on
projectaven la pel·lícula “gore”. Ell esperava que en
veure les tortures que eren sotmeses aquelles pobres
persones jo li agafaria la mà, ja que cada vegada que
apareixia una escena terrorífica, ell es girava cap a mi
i em llançava una miradeta, però és clar, ell no sap
que no sóc una persona fàcil. En acabar la pel·lícula,
vàrem estar uns minuts abans d’aixecar-nos de la
butaca observant els crèdits finals. A la sortida de la
sala, en Borja em va agafar per darrera la cintura.
Estava incòmode i vaig intentar apartar-me, però per
moltes forces que intentés fer, ell no em deixava anar.
Em sentia estranya i ell es creia que controlava la
situació, que podria fer el que volgués am mi. Ens
varem aturar davant la seva espectacular motocicleta,
i en aquells moments, es va acostar cap a mi,
intentant seduir-me, vaig girar-li la cara i en veure
allò que havia fet, en Borja es va posar furiós, i em va
deixar anar. Va pujar a la moto i va partir sense cap
explicació.

Mai més tornaré a fiar-me d’un noi, i encara menys
si aquest és atractiu.

Aquella nit vaig arribar a casa més tard de l’hora
fixada i ja sabia el que em tocaria rebre, o sigui que
no vaig intentar no fer soroll ja que sabia
perfectament que els meus pares m’estarien esperant
28
davant la televisió amb una cara furiosa, i quan vaig
obrir la porta, totes les meves deduccions eren certes.
- Mireia Valls, com tornis arribar cinc minuts tard
de l’hora que et deixem, pots estar ben segura que
no tornaràs a sortir d’aquesta casa fins que no te’n
vagis a viure sola!
Aquelles paraules em varen semblar com un ganivet
que m’entravessava i jo no em vaig poder callar, el
meu desig de cridar va explotar en aquell moment.
- Doncs mai més m’haureu de vigilar, ja que me’n
vaig d’aquesta miserable casa, on tan sols voleu
que hi estigui present per guardar al vostre
estimat fill.
Després d’haver dit el que vaig dir, em vaig penedir,
però la decisió que havia pres no la deixaria enrere, ja
que el meu orgull em superava.
Una altra vegada vaig agafar la vespa i vaig partir cap
a casa de l’Anna.

Els dies següents els vaig passar dins la penúria.


Els meus pares sabien perfectament que la meva
rabieta no podria durar massa, o sigui que no es varen
molestar a cridar-me al mòbil, ja que sabien que
estava a casa de la meva millor amiga i que estava
molt ben controlada, però els minuts, les hores i els
dies passaven i ells no es varen molestar a telefonarme
ni jo a tornar a casa, i la pena que tenia em
consumia segon rere segon.
L’Anna em veia trista, sense alegria ja que ara ni tan
sols volia sortir el divendres i dissabte vespre. Ara, al
meu costat tan sols tenia a l’Anna, la gent a qui
estimava cada cop més s’allunyava de mi: el Borja,
els pares i el noi dels cabells d’or, el meu germà, que
de cada cop es feia més gran i ja no volia estar amb la
seva germana que tant l’ofegava a besades.
El meu orgull es va acabar, els meus pares havien
guanyat, o sigui que vaig tornar a casa meva. Vaig
tocar al timbre tres vegades, però no em varen
contestar, la casa estava buida, la porta estava tancada
amb clau i el cotxe havia desaparegut. Vaig esperar
dues hores a les escales de l’estrada, fins que vaig
mirar el mòbil i vaig veure totes les trucades perdudes
de la mare, n’hi havia disset. No em vaig adonar que
tenia el mòbil en silenci i sense vibració, i sense
pensar-m’ho dues vegades, vaig trucar a la mare.
- Mare?
- Mireia...- em va contestar amb una veu apagada i
sense forces.
- On sou? Perdona, m’he equivocat.
Després d’aquella confessió, hi va haver un llarg
silenci.
- El Roc és mort.
I el meu telèfon mòbil va caure a terra.
.................................................................
El Roc havia sofert una crisis degut a la leucèmia mentre
es trobava sol a casa i quan els pares varen arribar a
l’hora de sopar, el varen trobar estès al sofà amb la
mirada perduda. A l’hospital encara era viu, però els
metges no varen poder fer res, va morir aquella mateixa
nit.
Em vaig sentir la pitjor persona del món, si no m’hagués
enfadat, si hagués estat al costat del meu germà, ell
encara estaria viu, encara podria sentir el seu meravellós
somriure, tot es va acabar pel meu orgull.

Mai més podria sentir-me feliç, no com abans. Em sentia
culpable de la mort de la persona dels cabells arrissats,
era culpable de la mort de la persona que més vaig
estimar...

Relat Curt: A PRIMERA VISTA

Els relats que aniré publicant, són fruit de reflexions que una adolescent malhumorada, amb caràcter i molt apassionada intenta crear i compartir amb vosaltres. 


A PRIMERA VISTA
Primer premi de narrativa ciutat d'Inca. (2010)

Era una nit fosca, gelada i amb una pluja torrencial. Una

trucada telefònica em va fer aixecar del llit, vaig

contestar amb veu aguda i adormida. Vaig demanar qui

era però només uns plors es sentien des de l’altra banda

del telèfon. Qui era? Em preguntava, què li passava. Vaig

intentar consolar l’atra persona però res, no hi havia

manera d’esbrinar qui era ni perquè m’havia trucat.

Varen passar un, dos, tres minuts, però no vaig

aconseguir robar-li cap paraula a l’atra persona, fins que,

cansada d’esperar vaig penjar. No sabia si era adequat

penjar, però els meus ulls ja no aguantaven a causa de la

festa d’anit. No varen passar més de trenta segons quan el

telèfon tornà a sonar, aquesta vegada vaig mirar quin

número era, però no el vaig poder reconèixer, vaig

apuntar el número ràpidament a un paper que hi havia a

devora el telèfon i vaig tornar a contestar. Eren plors

desesperats. Vaig demanar si us plau que em digués el

seu nom, però no ho vaig aconseguir saber. Vaig penjar

per segona vegada i vaig desconnectar el telèfon.

L’endemà al matí vaig decidir no anar a treballar, ja que

estava molt cansada i no em feia ganes posar-me a fer

càlculs i vaig aprofitar per esbrinar qui era la persona que

m’havia trucat el vespre tan desesperada. Vaig intentar

trucar al número, però no vaig aconseguir que em

contestassin. Jo no sabia perquè sentia una estranya

sensació dintre meu que em deia que seguís cercant qui

era aquella persona i per què m’havia trucat amb les

llàgrimes als ulls, tan desesperada, o sigui que vaig cercar

a la guia telefònica aquell número per saber el nom de la

persona que m’havia cridat. Em vaig passar hores i hores

mirant números de telèfon i després de tornar-me boja i

quasi cega de mirar tants de números diminuts, el vaig

trobar. La persona la qual tenia aquest telèfon es deia

Gabriel, Gabriel Dupin. Vaig cercar a Internet aquell

nom, ja que podria ser que trobàs alguna direcció seva o

alguna informació que em servís i, no sé com, però em va

sortir. La informació que vaig trobar no era exactament la

que volia saber. Aquell home de 26 anys havia mort a

causa d’un exident de moto. El meu rostre es va tornar

pàl·lid i un pes es va crear dintre meu. La persona que em

cridava es devia haver equivocat de número i plorava per

la causa de la mort del Gabriel. Ara ho entenia tot però

no sé perquè el meu interior es sentia tan malament per la

mort d’aquell jove de la mateixa edat que jo.

La nit anterior, nit de bogeria. Una festa on pensava que

no passaria res d’especial. Només desconnectar i estar

amb la gent del meu ambient. Una mirada, un somriure

em va fer feliç. Una persona que no sabia que existia em

va fer sentir la noia més feliç d’allà dintre. No em

deixava de mirar i jo tampoc a ell, suposo que aquest és

un cas d’amor a primera vista, però no va durar massa,

ja que vaig beure massa acohol i de seguida em vaig

engatar. No sabia on em trobava ni sabia si la persona

de la que m’havia enamorat era real o fruit de la meva

imaginació.

Varen passar dues setmanes i tot seguia com abans. Jo

anant a treballar cada dia a la universitat des de les vuit

fins a les dues. La meva vida era un autèntic avorriment.

No tenia ningú al meu costat que em digués com

m’havia anat el dia, o que em fes alguna mostra d’estima.

No sabia perquè havia arribat en aquest món si tan

mateix no tenia ningú al meu costat. Els meus pares es

varen oblidar de jo quan vaig dir-los que volia estudiar i

no volia seguir amb el comerç de la família i els meus

germans suposo que eren massa petits i ja es deuen haver

oblidat de mi. Els meus germans, com els enyoro, dues

cuquetes exactament iguales de dos anys. Només tenc el

meu gos que ni tan sols té nom, ja que no em deicideixo

per cap.

Dins el meu cap no em podia treure en Gabriel Dupin.

No sé per què, si tan mateix no el coneixa de res però

tenia la sensació d’haver-lo conegut i em trobava fatal

per la seva tràgica mort. Ara pensava: per què no em vaig

morir jo abans que ell? Ell tenia família, tenia persones

que l’estimaven, persones que ploraven per ell i jo, qui

sóc jo? Una simple noia de 26 anys que ningú, a part dels

companys de feina em criden pel meu nom.

Definitivament la vida que m’havia tocat no era

exactament la que m’hagués agradat viure.

Una tarda tranquil·la, passejant pels carrers de París, em

va entrar gana i no vaig dubtar d’anar a comprar una

“creppe” d’aquestes que tan sols es fan a París. El

venedor era un home de mitjana edat molt mal arreglat

que només es limitava a fer la seva feina. Amb la

“creppe” de xocolata a les mans vaig veure una cara que

m’era familiar. Semblava un actor de cinema, però de

seguida vaig saber que no ho era, ja que si ho fos, estaria

envoltat de persones eufòriques. Vaig acostar-me a ell

dissimulant i va ser aleshores que el vaig veure. Era el

noi de la festa, el noi de cabells morenos i ulls enormes.

Era ell, no n’hi havia dubte. Vaig acostar-me a ell amb

una cara de estúpida i vaig saludar-lo:

- Hola – vaig dir-li un poc empegueïda ja que no

sabia si ell se’n recordaria de jo.

- Hola Amélie!

No sabia perquè sabia el meu nom, em va sorprendre

bastant ja que ningú se’n recordava de jo. Normalmet pas

desepercebuba.

- Com saps el meu nom?- vaig preguntar-li

estranyada.

- Ho diu la teva targeta.

Això ho explicava tot, no era perquè li interessàs, sinó

perquè la meva targeta, la que duia penjada de la feina ho

posava.

- Ah, esclar! I tu, com et dius?

- Gabriel.

Aquell nom, Gabriel, el noi de l’accident i ara també ell.

Vàrem estar parlant durant quasi mitja hora, i no sé

perquè, però la gent ens mirava d’una forma estranya,

però suposo que els estranyava que jo, una noia tan

solitària estigués amb un noi tan atractiu i que em fes tant

cas.

En arribar a casa meva em vaig ficar dins la dutxa i em

vaig posar el pijama. Vaig posar les notícies i només

informaven d’accidents i morts horribles. Em va semblar

estrany que aquelles morts no m’afectassin gens, ja que

la mort del Gabriel Dupin encara rondava dins el meu

cap. Cansada de veure persones mortes per la televisió, la

vaig apagar i em vaig dirigir cap al meu llit. Les nits eren

el pitjor moment del dia, tenia una somnolència terrible

que no em deixava fins passat unes tres o quatre hores.

Aquells moments, sense saber què fer, em posava a

pensar sobre els Gabriels, els dos, fins que queia en un

somni no massa profund d’unes quatre hores.

Al matí següent vaig anar a la cuina per preparar-me un

cafè d’aquests que em desperten i són l’energia del dia.

Vaig pitjar el botó verd per preparar un cafè llarg que en

30 segons va estar llest. Vaig agafar el cafè i caminava

per anar a la sala d’estar on m’agradava mirar la

televisió. Aquí va ser on el vaig tornar a veure. El cafè

em va caure de les mans i ell es va girar. El Gabriel. No

vaig poder reccionar, no sabia perquè estava a la meva

diminuta sala d’estar i com havia pogut entrar. Vaig

engegar-lo de seguida, però quan la meva mà es va creuar

amb la seva, no vaig sentir res, era com tocar fum. Em

vaig allunyar de seguida i una cara d’espantada es va

dibuixar al meu rostre.

- Hola Amélie, no tinguis por, però ahir, quan ens

vàrem trobar em va semlar estrany que em

veiessis. Amélie, sóc jo, el Gabriel Dupin.

No sabia com reccionar, no vaig poder cridar ni fugir

ràpidament de casa meva i sense voler, em vaig desmaiar.

- Amélie, Amélie – cridava en Gabriel.

- No, tu no pots ser mort, estic somiant, segur, com

pot ser que vegi els morts?

En Gabriel va fer una expressió d’incomprensió i de

confusió.

Quan va desaparèixer, després de pocs minuts, vaig

consultar llibres i internet sobre fets sobrenaturals. Vaig

descobrir que hi havia un home de 63 anys a qui li havia

succeït una cosa semblant. De seguida vaig posar-me en

contacte amb ell i vaig explicar-li la meva situació. Ell es

deia Phillipe Dippó i vivia sol ja que ningú no va voler

saber res d’ell quan va dir que podia veure una persona

que no era viva i la gent se’n va decantar. Jo vaig anar a

casa seva i vam parlar durant una bona estona. Em va

preguntar si conexia el Gabriel d’abans o havia tengut

alguna relació amb ell, i jo sense saber molt bé el que li

havia de dir vaig contstar-li que només vàrem creuar

mirades un dia a una festa.

- És estrany que el puguis veure aquest noi, ja que

normalemt només pots veure a les persones a qui

estimes de veritat i amb qui hi has passat el millor

dia de la teva vida.

- Això és exactament el que va passar. Em vaig

enamorar d’ell i sí, va ser el dia més feliç de la

meva vida, que jo recordi.

Vaig sortir de casa seva tres quarts després i vaig anar a

comprar al supermercat on cada setmana feia una compra

(de campeonat). En arribar a casa vaig ficar les claus al

pany i vaig ficar tota la compra a la cuina. Per segona

vegada, el Gabriel estava assegut al sofà esperant que

arribés.

- Què hi fas aquí?- vaig preguntar-li.

- La veritat, passar el temps i com que ningú no

em pot veure exepte tu, he decidit viure amb tuem

va contestar amb un to molt tranquil.

Jo vaig quedar completament sorpresa per la decisió que

havia pres. A jo no em molestava tenir un company de

pis, sinó que la idea m’agradava i tot, perquè així podria

parlar amb algú i comunicar-me amb algú que no fos el

meu gos.

Les setmanes passaven i mi m’encantava que el Gabriel

visqués amb mi, i em semblava que de cada vegada

m’agradava més, ja que pareixia que m’estava enamorant

d’ell de debò. Cada dia m’esperava al sofà mirant les

telenotícies amb una bossa de patates fregides a la mà.

- Podries ajudar?- vaig dir-li.

- Si vols que tot caigui en terra i s’esmicoli...- em

va contestar amb l’excusa

perfecta.

Encara que el Gabriel no m’ajudés en res, a jo

m’agradava tenir-lo al pis, però és clar, tampoc em duia

massa feina.

Una tarda que en Gabriel havia sortit, pensava en la seva

vida. Per què encara era a la Terra i per què no havia anat

a la “llum”? Pot ser que sigui igual que la sèrie

protagonitzada per na Jennifer Love Hewitt, “Entre

fantasmes”, on els fantasmes encara són a la Terra perquè

tenen alguna cosa pendent.

Un dia li vaig demanar una cosa que li va ser difícil

contestar. Potser aquella pregunta resolgués les meves

confusions i els dubtes que em rondaven dins el cap.

- Gabriel, per què em va telefonar a mi la persona

que plorava la nit que vas morir?

Ell es va quedar paralitzat, no sabia com contestar i es va

posar molt nerviós, i amb un to molt insegur va contestar:

- No ho sé, potser que la meva mare es va

equivocar de número.

Aquella resposta era la que volia creure, però el seu to de

veu em feia dubtar.

Varen passar exactament set mesos i catoreze dies des

que vaig veure el Gabriel i de cada dia m’agradava més

estar amb ell, no sabia si era amistat o amor el que sentia

per ell, ja que mai a la meva vida havia sentit cap dels

dos sentiments.

Una nit de divendres, quan estàvem mirant una pel·lícula

ell va baixar el cap i va creuar les cames, va dir una frase

que pareixia que m’havia de dir ja fa uns quants dies.

Aquella frase pareixia preparada.

- Amélie, la meva mare et va telefonar perquè vaig

demanar que et cridés abans de morir a l’hospital.

De sobte vaig saber de quina pregunta es tractava, la

pregunta que significava tant per mi.

- Però... per què a mi? Si tan mateix no em

coneixies ni tenies el meu número de telèfon.

- No ho sé, només sé que la meva vida era igual

que la teva. Els meus pares no volien saber res de

jo i també tenia un gos, però en el meu cas es diu

París, com la cuitat. Pot ser és que quan et vaig

veure vaig saber que eres especial i que podríem

ser amics.

Només amics, vaig pensar, però una rialla es va dibuixar

al meu rostre.

- Em sap molt de greu que et morissis.

- Per favor, que no et sàpiga greu, si ara tanmateix

estic amb una gran persona a qui estim de debò i

que parl amb ella i que compartesc experiències

que quan estava viu no hauria imaginat mai.

- Doncs gràcies a tu la meva vida ha canviat, ara

tenc una gran persona al meu costat a que estim

de debò.

Mai havia dit unes paraules tan sinceres i tan de cor. Em

vaig avergonyir només acabar de dir-les i en Gabriel va

fer un petit somriure. En aquell moment m’hagués

agradat agafar-li les mans, però és clar, ell era un

fantasma. A vegades, m’agradaria ser morta igual que ell

per poder agafar-li les mans i sentir el seu cos devora el

meu, però crec que aquell seria un desig impossible.

Estava clar, m’havia enamorat d’un fantasma.

- En què penses?- em va demanar de sobte.

- En estar amb tu per sempre.

- Vols dir...

- Sí, morir-me per estar amb tu i sentir la teva pell,

les teves mans, els teus llavis...

- No ho facis- em va demanar amb una veu que

semblava culpable per les

paraules que sortien de la meva boca.

- Vull estar amb tu per sempre, no ho entens? Jo

t’estim més que a un amic, Gabriel, t’estim, i de

debò.

- Amélie, què et penses que jo no m’agradaria ser

viu per estar amb tu? Qué jo no t’estim? Doncs sí,

t’estim i de debò.

Per què la meva vida havia de ser tan dura? Per què no

m’hauria pogut enamorar d’un viu? Per què veia els

morts? No ho podia entendre, no ho volia entendre.

Trovaba que el meu destí era estar amb en Gabriel i

trovaba que el meu lloc no era estar amb els vius, sinó

amb els morts.

Varen passar tres setmanes, i jo, de cada vegada més em

sentia d’una manera estranya. En Gabriel estava molt de

temps amb jo i tot seguia perfecte, però notava que em

faltava alguna cosa, que alguna cosa fallava dintre meu.

Desitjava tenir alguna malaltia mortal per morir-me però

aquesta sensació només va durar uns dies, creia que havia

agafat la grip o alguna cosa que et fa sentir realment

malament.

Quan surt el sol, a l’alba, un moment del dia magnífic per

estar amb l’enamorat amb un cafè ben calent a les mans.

Quan surt el sol els meus ulls s’obren tots sols. Quan surt

el sol, em poso a la terrassa del darrere i començo a

plorar per no poder agafar i besar la persona a qui

realment estim, la persona que em va obrir els ulls quan

estava destrossada, la persona que m’ajuda, que em

comprèn, la persona que m’estima. El Gabriel. Quan surt

el sol ell també ve amb jo i m’intenta tranquilitzar i

encara que no ens poguem tocar, ens tenim l’un a l’altre.

Aquell matí, quan sortia el sol vaig anar a la cuina per

preparar-me el cafè, vaig veure la cosa més inadequada

que hagués pogut veure. Un ganivet per tallar pernil. El

vaig agafar i el vaig enfonsar en el meu cos. La sang

sortia del meu cos exageradament, no sé com però ho

podia veure, podia veure la meva mort. Vaig anar a la

terrassa i el vaig veure assegut a la cadira mirant com

sortia el sol. Vaig córrer cap a ell i el vaig abraçar. Va

quedar tan sorprés...

- Què has fet?- em va preguntar amoïnat.

- Ja està Gabriel, podem estra junts, sóc morta!-

vaig cridar amb eufòria.

Ell estava amb el cap baix i es sentia culpable per la

meva mort, però va ser aleshores quan els nostres llavis

es van tocar, quan les llàgrimes varen néixer dins els

nostres ulls.

Tercer Trimestre

Actualment, tenc molt de dubtes, hi ha molts de camins i m'estic perdent dins d'aquests.