Els relats que aniré publicant, són fruit de reflexions que una adolescent malhumorada, amb caràcter i molt apassionada intenta crear i compartir amb vosaltres.
A PRIMERA VISTA
Primer premi de narrativa ciutat d'Inca. (2010)
Era una nit fosca, gelada i amb una pluja torrencial. Una
trucada telefònica em va fer aixecar del llit, vaig
contestar amb veu aguda i adormida. Vaig demanar qui
era però només uns plors es sentien des de l’altra banda
del telèfon. Qui era? Em preguntava, què li passava. Vaig
intentar consolar l’atra persona però res, no hi havia
manera d’esbrinar qui era ni perquè m’havia trucat.
Varen passar un, dos, tres minuts, però no vaig
aconseguir robar-li cap paraula a l’atra persona, fins que,
cansada d’esperar vaig penjar. No sabia si era adequat
penjar, però els meus ulls ja no aguantaven a causa de la
festa d’anit. No varen passar més de trenta segons quan el
telèfon tornà a sonar, aquesta vegada vaig mirar quin
número era, però no el vaig poder reconèixer, vaig
apuntar el número ràpidament a un paper que hi havia a
devora el telèfon i vaig tornar a contestar. Eren plors
desesperats. Vaig demanar si us plau que em digués el
seu nom, però no ho vaig aconseguir saber. Vaig penjar
per segona vegada i vaig desconnectar el telèfon.
L’endemà al matí vaig decidir no anar a treballar, ja que
estava molt cansada i no em feia ganes posar-me a fer
càlculs i vaig aprofitar per esbrinar qui era la persona que
m’havia trucat el vespre tan desesperada. Vaig intentar
trucar al número, però no vaig aconseguir que em
contestassin. Jo no sabia perquè sentia una estranya
sensació dintre meu que em deia que seguís cercant qui
era aquella persona i per què m’havia trucat amb les
llàgrimes als ulls, tan desesperada, o sigui que vaig cercar
a la guia telefònica aquell número per saber el nom de la
persona que m’havia cridat. Em vaig passar hores i hores
mirant números de telèfon i després de tornar-me boja i
quasi cega de mirar tants de números diminuts, el vaig
trobar. La persona la qual tenia aquest telèfon es deia
Gabriel, Gabriel Dupin. Vaig cercar a Internet aquell
nom, ja que podria ser que trobàs alguna direcció seva o
alguna informació que em servís i, no sé com, però em va
sortir. La informació que vaig trobar no era exactament la
que volia saber. Aquell home de 26 anys havia mort a
causa d’un exident de moto. El meu rostre es va tornar
pàl·lid i un pes es va crear dintre meu. La persona que em
cridava es devia haver equivocat de número i plorava per
la causa de la mort del Gabriel. Ara ho entenia tot però
no sé perquè el meu interior es sentia tan malament per la
mort d’aquell jove de la mateixa edat que jo.
La nit anterior, nit de bogeria. Una festa on pensava que
no passaria res d’especial. Només desconnectar i estar
amb la gent del meu ambient. Una mirada, un somriure
em va fer feliç. Una persona que no sabia que existia em
va fer sentir la noia més feliç d’allà dintre. No em
deixava de mirar i jo tampoc a ell, suposo que aquest és
un cas d’amor a primera vista, però no va durar massa,
ja que vaig beure massa acohol i de seguida em vaig
engatar. No sabia on em trobava ni sabia si la persona
de la que m’havia enamorat era real o fruit de la meva
imaginació.
Varen passar dues setmanes i tot seguia com abans. Jo
anant a treballar cada dia a la universitat des de les vuit
fins a les dues. La meva vida era un autèntic avorriment.
No tenia ningú al meu costat que em digués com
m’havia anat el dia, o que em fes alguna mostra d’estima.
No sabia perquè havia arribat en aquest món si tan
mateix no tenia ningú al meu costat. Els meus pares es
varen oblidar de jo quan vaig dir-los que volia estudiar i
no volia seguir amb el comerç de la família i els meus
germans suposo que eren massa petits i ja es deuen haver
oblidat de mi. Els meus germans, com els enyoro, dues
cuquetes exactament iguales de dos anys. Només tenc el
meu gos que ni tan sols té nom, ja que no em deicideixo
per cap.
Dins el meu cap no em podia treure en Gabriel Dupin.
No sé per què, si tan mateix no el coneixa de res però
tenia la sensació d’haver-lo conegut i em trobava fatal
per la seva tràgica mort. Ara pensava: per què no em vaig
morir jo abans que ell? Ell tenia família, tenia persones
que l’estimaven, persones que ploraven per ell i jo, qui
sóc jo? Una simple noia de 26 anys que ningú, a part dels
companys de feina em criden pel meu nom.
Definitivament la vida que m’havia tocat no era
exactament la que m’hagués agradat viure.
Una tarda tranquil·la, passejant pels carrers de París, em
va entrar gana i no vaig dubtar d’anar a comprar una
“creppe” d’aquestes que tan sols es fan a París. El
venedor era un home de mitjana edat molt mal arreglat
que només es limitava a fer la seva feina. Amb la
“creppe” de xocolata a les mans vaig veure una cara que
m’era familiar. Semblava un actor de cinema, però de
seguida vaig saber que no ho era, ja que si ho fos, estaria
envoltat de persones eufòriques. Vaig acostar-me a ell
dissimulant i va ser aleshores que el vaig veure. Era el
noi de la festa, el noi de cabells morenos i ulls enormes.
Era ell, no n’hi havia dubte. Vaig acostar-me a ell amb
una cara de estúpida i vaig saludar-lo:
- Hola – vaig dir-li un poc empegueïda ja que no
sabia si ell se’n recordaria de jo.
- Hola Amélie!
No sabia perquè sabia el meu nom, em va sorprendre
bastant ja que ningú se’n recordava de jo. Normalmet pas
desepercebuba.
- Com saps el meu nom?- vaig preguntar-li
estranyada.
- Ho diu la teva targeta.
Això ho explicava tot, no era perquè li interessàs, sinó
perquè la meva targeta, la que duia penjada de la feina ho
posava.
- Ah, esclar! I tu, com et dius?
- Gabriel.
Aquell nom, Gabriel, el noi de l’accident i ara també ell.
Vàrem estar parlant durant quasi mitja hora, i no sé
perquè, però la gent ens mirava d’una forma estranya,
però suposo que els estranyava que jo, una noia tan
solitària estigués amb un noi tan atractiu i que em fes tant
cas.
En arribar a casa meva em vaig ficar dins la dutxa i em
vaig posar el pijama. Vaig posar les notícies i només
informaven d’accidents i morts horribles. Em va semblar
estrany que aquelles morts no m’afectassin gens, ja que
la mort del Gabriel Dupin encara rondava dins el meu
cap. Cansada de veure persones mortes per la televisió, la
vaig apagar i em vaig dirigir cap al meu llit. Les nits eren
el pitjor moment del dia, tenia una somnolència terrible
que no em deixava fins passat unes tres o quatre hores.
Aquells moments, sense saber què fer, em posava a
pensar sobre els Gabriels, els dos, fins que queia en un
somni no massa profund d’unes quatre hores.
Al matí següent vaig anar a la cuina per preparar-me un
cafè d’aquests que em desperten i són l’energia del dia.
Vaig pitjar el botó verd per preparar un cafè llarg que en
30 segons va estar llest. Vaig agafar el cafè i caminava
per anar a la sala d’estar on m’agradava mirar la
televisió. Aquí va ser on el vaig tornar a veure. El cafè
em va caure de les mans i ell es va girar. El Gabriel. No
vaig poder reccionar, no sabia perquè estava a la meva
diminuta sala d’estar i com havia pogut entrar. Vaig
engegar-lo de seguida, però quan la meva mà es va creuar
amb la seva, no vaig sentir res, era com tocar fum. Em
vaig allunyar de seguida i una cara d’espantada es va
dibuixar al meu rostre.
- Hola Amélie, no tinguis por, però ahir, quan ens
vàrem trobar em va semlar estrany que em
veiessis. Amélie, sóc jo, el Gabriel Dupin.
No sabia com reccionar, no vaig poder cridar ni fugir
ràpidament de casa meva i sense voler, em vaig desmaiar.
- Amélie, Amélie – cridava en Gabriel.
- No, tu no pots ser mort, estic somiant, segur, com
pot ser que vegi els morts?
En Gabriel va fer una expressió d’incomprensió i de
confusió.
Quan va desaparèixer, després de pocs minuts, vaig
consultar llibres i internet sobre fets sobrenaturals. Vaig
descobrir que hi havia un home de 63 anys a qui li havia
succeït una cosa semblant. De seguida vaig posar-me en
contacte amb ell i vaig explicar-li la meva situació. Ell es
deia Phillipe Dippó i vivia sol ja que ningú no va voler
saber res d’ell quan va dir que podia veure una persona
que no era viva i la gent se’n va decantar. Jo vaig anar a
casa seva i vam parlar durant una bona estona. Em va
preguntar si conexia el Gabriel d’abans o havia tengut
alguna relació amb ell, i jo sense saber molt bé el que li
havia de dir vaig contstar-li que només vàrem creuar
mirades un dia a una festa.
- És estrany que el puguis veure aquest noi, ja que
normalemt només pots veure a les persones a qui
estimes de veritat i amb qui hi has passat el millor
dia de la teva vida.
- Això és exactament el que va passar. Em vaig
enamorar d’ell i sí, va ser el dia més feliç de la
meva vida, que jo recordi.
Vaig sortir de casa seva tres quarts després i vaig anar a
comprar al supermercat on cada setmana feia una compra
(de campeonat). En arribar a casa vaig ficar les claus al
pany i vaig ficar tota la compra a la cuina. Per segona
vegada, el Gabriel estava assegut al sofà esperant que
arribés.
- Què hi fas aquí?- vaig preguntar-li.
- La veritat, passar el temps i com que ningú no
em pot veure exepte tu, he decidit viure amb tuem
va contestar amb un to molt tranquil.
Jo vaig quedar completament sorpresa per la decisió que
havia pres. A jo no em molestava tenir un company de
pis, sinó que la idea m’agradava i tot, perquè així podria
parlar amb algú i comunicar-me amb algú que no fos el
meu gos.
Les setmanes passaven i mi m’encantava que el Gabriel
visqués amb mi, i em semblava que de cada vegada
m’agradava més, ja que pareixia que m’estava enamorant
d’ell de debò. Cada dia m’esperava al sofà mirant les
telenotícies amb una bossa de patates fregides a la mà.
- Podries ajudar?- vaig dir-li.
- Si vols que tot caigui en terra i s’esmicoli...- em
va contestar amb l’excusa
perfecta.
Encara que el Gabriel no m’ajudés en res, a jo
m’agradava tenir-lo al pis, però és clar, tampoc em duia
massa feina.
Una tarda que en Gabriel havia sortit, pensava en la seva
vida. Per què encara era a la Terra i per què no havia anat
a la “llum”? Pot ser que sigui igual que la sèrie
protagonitzada per na Jennifer Love Hewitt, “Entre
fantasmes”, on els fantasmes encara són a la Terra perquè
tenen alguna cosa pendent.
Un dia li vaig demanar una cosa que li va ser difícil
contestar. Potser aquella pregunta resolgués les meves
confusions i els dubtes que em rondaven dins el cap.
- Gabriel, per què em va telefonar a mi la persona
que plorava la nit que vas morir?
Ell es va quedar paralitzat, no sabia com contestar i es va
posar molt nerviós, i amb un to molt insegur va contestar:
- No ho sé, potser que la meva mare es va
equivocar de número.
Aquella resposta era la que volia creure, però el seu to de
veu em feia dubtar.
Varen passar exactament set mesos i catoreze dies des
que vaig veure el Gabriel i de cada dia m’agradava més
estar amb ell, no sabia si era amistat o amor el que sentia
per ell, ja que mai a la meva vida havia sentit cap dels
dos sentiments.
Una nit de divendres, quan estàvem mirant una pel·lícula
ell va baixar el cap i va creuar les cames, va dir una frase
que pareixia que m’havia de dir ja fa uns quants dies.
Aquella frase pareixia preparada.
- Amélie, la meva mare et va telefonar perquè vaig
demanar que et cridés abans de morir a l’hospital.
De sobte vaig saber de quina pregunta es tractava, la
pregunta que significava tant per mi.
- Però... per què a mi? Si tan mateix no em
coneixies ni tenies el meu número de telèfon.
- No ho sé, només sé que la meva vida era igual
que la teva. Els meus pares no volien saber res de
jo i també tenia un gos, però en el meu cas es diu
París, com la cuitat. Pot ser és que quan et vaig
veure vaig saber que eres especial i que podríem
ser amics.
Només amics, vaig pensar, però una rialla es va dibuixar
al meu rostre.
- Em sap molt de greu que et morissis.
- Per favor, que no et sàpiga greu, si ara tanmateix
estic amb una gran persona a qui estim de debò i
que parl amb ella i que compartesc experiències
que quan estava viu no hauria imaginat mai.
- Doncs gràcies a tu la meva vida ha canviat, ara
tenc una gran persona al meu costat a que estim
de debò.
Mai havia dit unes paraules tan sinceres i tan de cor. Em
vaig avergonyir només acabar de dir-les i en Gabriel va
fer un petit somriure. En aquell moment m’hagués
agradat agafar-li les mans, però és clar, ell era un
fantasma. A vegades, m’agradaria ser morta igual que ell
per poder agafar-li les mans i sentir el seu cos devora el
meu, però crec que aquell seria un desig impossible.
Estava clar, m’havia enamorat d’un fantasma.
- En què penses?- em va demanar de sobte.
- En estar amb tu per sempre.
- Vols dir...
- Sí, morir-me per estar amb tu i sentir la teva pell,
les teves mans, els teus llavis...
- No ho facis- em va demanar amb una veu que
semblava culpable per les
paraules que sortien de la meva boca.
- Vull estar amb tu per sempre, no ho entens? Jo
t’estim més que a un amic, Gabriel, t’estim, i de
debò.
- Amélie, què et penses que jo no m’agradaria ser
viu per estar amb tu? Qué jo no t’estim? Doncs sí,
t’estim i de debò.
Per què la meva vida havia de ser tan dura? Per què no
m’hauria pogut enamorar d’un viu? Per què veia els
morts? No ho podia entendre, no ho volia entendre.
Trovaba que el meu destí era estar amb en Gabriel i
trovaba que el meu lloc no era estar amb els vius, sinó
amb els morts.
Varen passar tres setmanes, i jo, de cada vegada més em
sentia d’una manera estranya. En Gabriel estava molt de
temps amb jo i tot seguia perfecte, però notava que em
faltava alguna cosa, que alguna cosa fallava dintre meu.
Desitjava tenir alguna malaltia mortal per morir-me però
aquesta sensació només va durar uns dies, creia que havia
agafat la grip o alguna cosa que et fa sentir realment
malament.
Quan surt el sol, a l’alba, un moment del dia magnífic per
estar amb l’enamorat amb un cafè ben calent a les mans.
Quan surt el sol els meus ulls s’obren tots sols. Quan surt
el sol, em poso a la terrassa del darrere i començo a
plorar per no poder agafar i besar la persona a qui
realment estim, la persona que em va obrir els ulls quan
estava destrossada, la persona que m’ajuda, que em
comprèn, la persona que m’estima. El Gabriel. Quan surt
el sol ell també ve amb jo i m’intenta tranquilitzar i
encara que no ens poguem tocar, ens tenim l’un a l’altre.
Aquell matí, quan sortia el sol vaig anar a la cuina per
preparar-me el cafè, vaig veure la cosa més inadequada
que hagués pogut veure. Un ganivet per tallar pernil. El
vaig agafar i el vaig enfonsar en el meu cos. La sang
sortia del meu cos exageradament, no sé com però ho
podia veure, podia veure la meva mort. Vaig anar a la
terrassa i el vaig veure assegut a la cadira mirant com
sortia el sol. Vaig córrer cap a ell i el vaig abraçar. Va
quedar tan sorprés...
- Què has fet?- em va preguntar amoïnat.
- Ja està Gabriel, podem estra junts, sóc morta!-
vaig cridar amb eufòria.
Ell estava amb el cap baix i es sentia culpable per la
meva mort, però va ser aleshores quan els nostres llavis
es van tocar, quan les llàgrimes varen néixer dins els
nostres ulls.
Molt interessant!!
ResponderEliminarSort pel pròxim concurs i si guanyes esper que el posis!! :)