Relat Curt: EL MEU ORGULL

Encara que les ciències sigui allò que m'agrada, l'esciptura m'apassiona.



EL MEU ORGULL
Primer premi de narrativa IES Pau Casesnoves. (2011)


Encara recordo aquella tarda quan els meus pares em
digueren que tindria un germanet o germaneta. En aquells
temps jo tan sols tenia cinc anys i desitjava tenir un
company amb el qual pogués jugar amb els cotxes de
carreres i les pepes que els avis em regalaven cada
setmana quan els anava a visitar.
Ara em ve a la memòria el dia que va néixer, vaig entrar
a l’habitació i vaig observar aquella carona, aquelles
manetes tan menudes i vaig somriure als meus pares.
Crec que mai he tornat a sentir aquella mena de felicitat.
En aquells temps era una nena dolça, carinyosa, adorable
i agradable.
.................................................................
Cada matí agafo la vespa que em regalaren al 16è
aniversari i, després de portar al meu germà a l’escola
matinera, passo a recollir l’Anna, la meva millor amiga
que m’espera impacient ja que mai arribam a primera
hora a temps a classe.
- La pròxima vegada em porta el meu pare- em diu
cada dia, emprenyada mentre es posa el casc.
Quan arribem a l’institut amb presses, aparco la moto i
partim a corre cuita cap a dins el recinte. Arribo a classe i
sento el meu nom.
- Mireia Valls.
- Present...
El professor de matemàtiques ja comença a ser pesat i jo,
com la majoria dels meus companys deixem d’estar
atents als nombres dibuixats a la pissarra, i començam a
pensar en el cap de setmana que ens espera.
En arribar a casa, passo per la cuina on el dinar està
preparat i veig al Roc davant la televisió dinant d’un plat
de pasta del dia anterior.

Crec que tan sols arribo a casa amb un somriure i
il·lusió per veure al Roc i ofegar-lo a besades. Els meus
pares treballen fins tard i jo, faig de “mare-germana”
pel meu germanet.


Quan parlo del Roc els ulls se m’il·luminen i un somriure
es dibuixa al meu rostre. Faria tot el que estigués a les
meves mans per fer feliç al Roc i per aquesta raó, en lloc
de tancar-me a la meva habitació i estar davant
l’ordinador i xatejar amb l’Anna, decideixo fer llargues
fileres amb peces de dominó que després es destorcen
una darrera l’altra. Bàsicament aquest és l’entreteniment
de les meves tardes avorrides, jugar amb el xaval dels
rissos d’or que compartim informació genètica.


Després d’un cap de setmana ple de festes i rialles amb
l’Anna, el dilluns torna a arribar. Com cada matí vaig a
llevar al Roc a la seva habitació, però aquell matí, no es
volia llevar. Jo, fent-li pessigolles i llevant-li la manta
perquè es mogués, el Roc em va donar l’esquena. Li vaig
posar la mà a l’esquena i vaig notar com la seva pell tenia
un tacte diferent. Vaig aixecar-li la camisa del pijama i
vaig veure en la seva esquena una taca púrpura, lila. Amb
els ulls escandalitzats, vaig anar corrent a l’habitació dels
pares, però ja no hi eren, ja eren a treballar i fins l’hora
del dinar no tornarien. Tan de pressa com vaig poder,
vaig preparar la moto i, encara amb les sabatilles de casa,
vaig posar el meu germà damunt la moto i vam partir cap
a l’hospital. Ell no tenia forces ni d’agafar-se a la meva
cintura, però ens vàrem desfer per arribar fins a
l’hospital. Allà, els metges li feren unes quantes proves i
uns anàlisis. De sobte, alguna cosa em molestava dins la
butxaca dels texans. El mòbil, l’Anna.
- Anna, ho sento, però estic a l’hospital.
- Què passa? És per tu?- em va preguntar
amoïnada.
- És el meu germà...
En aquell moment vaig veure els metges arribar i vaig
penjar el telèfon deixant la meva millor amiga penjada.
- Doctor, què són aquestes marques de l’esquena
del meu germà?
- Ho sento maca, és leucèmia.
El metge va passar pel meu costat esquerra i va
desaparèixer rere meu, com si tingués molta pressa.
Varen passar uns quants segons perquè reaccionés, i
finalment, sense pensar-ho més, vaig córrer fins el lloc on
per darrera vegada havia vist al Roc. El vaig trobar estirat
sobre un llit blanc sense saber que feia dins l’hospital.
Vaig trucar als pares unes quantes vegades fins que la
mare em va contestar al seu mòbil.
- Mare, corre, vine a l’hospital que el Roc no es
troba bé.
Aquelles paraules van ser les suficients perquè la mare
se’n adonés que allò no era cap bestiesa, que hauria de
deixar la feina per estar al costat dels seus fills. Després
de cinc minuts d’espera, vaig veure dues ombres
escandalitzades i plenes de nervis al final del passadís.
Eren els pares.
- Com està el teu germà?- em va preguntar la mare
amb un to de desesperació.
- Mira-ho tu mateixa, està dins aquesta habitació.
Els pares entraren de seguida i jo vaig quedar fora, en la
solitud amb esperances de que tot anés bé, ja que encara
no sabíem quasi res, i no calia desesperar-se per una cosa
desconeguda. Els metges ens deien que tot anava bé i que
en medicació i uns dies de repòs, el Roc podria fer les
activitats que feia habitualment. Això sí, amb molta cura
i anant al metge cada instant.
Dos dies desprès, varem sortir de l’hospital. Tots estàvem
feliços i varem anar a dinar a un japonès, on tot tenia
molt bona pinta, tot, menys el compte del final. Però és
clar, aquells moments no tenien preu.

Aquella nit va ser màgica, aquella nit va ser especial,
aquella nit el temps es comptava en rialles.


Ja feia dos mesos del dia que el Roc va sortir de
l’hospital. Jo seguia acompanyant a l’Anna cada matí a
l’institut i les dues, joves, guapes i amb un gran esperit,
teníem tot l’institut als nostres peus, ens pensàvem que
érem les reines, però és clar, tampoc sense passar-se, tan
sols ens ho passàvem bé dins un món de joves.
A la sortida de l’institut, les dues amb faldilles curtes i
amb una jaqueta de cuir, el noi de la classe del costat
s’acosta cap a nosaltres més roig que un tomàquet amb
intenció de parlar-nos. Uns segons després tan sols estava
a un metre de nosaltres quan els seus llavis es van obrir.
Tenia una veu greu i força potent, encara que els nervis
es notaven.
En Borja, sempre ens havia tornat boges a les dues, des
de petites ja parlàvem del noi que ara intentava dir-nos
alguna cosa.
- Mireia, vols anar al cinema aquest dissabte?-
estava clar que no es referia a l’Anna, però sense
pensar-m’ho dues vegades vaig acceptar de
seguida, però moments després vaig sentir-me
com una estúpida ja que em vaig comportar com
una “barbie” fàcil de convèncer.
Ja tenia plans pel dissabte a la tarda amb en Borja i
no va ser fins dues hores abans que vaig decidir el
que posar-me. Ell em va passar a recollir amb la seva
moto que en feia dues de la meva a l’hora fixada i
sense deixar que ell pogués tocar el timbre, jo ja era
baix de l’escala amb uns pantalons que marcaven les
corbes d’una noia encara menor d’edat.
Després d’una passejada ràpida amb la moto del meu
atractiu acompanyant, varem arribar al cinema, on tan
sols feien pel·lícules romàntiques americanes que
totes segueixen un mateix model i la darrera de Saw.
I, com és habitual, entrarem a la sala 2, on
projectaven la pel·lícula “gore”. Ell esperava que en
veure les tortures que eren sotmeses aquelles pobres
persones jo li agafaria la mà, ja que cada vegada que
apareixia una escena terrorífica, ell es girava cap a mi
i em llançava una miradeta, però és clar, ell no sap
que no sóc una persona fàcil. En acabar la pel·lícula,
vàrem estar uns minuts abans d’aixecar-nos de la
butaca observant els crèdits finals. A la sortida de la
sala, en Borja em va agafar per darrera la cintura.
Estava incòmode i vaig intentar apartar-me, però per
moltes forces que intentés fer, ell no em deixava anar.
Em sentia estranya i ell es creia que controlava la
situació, que podria fer el que volgués am mi. Ens
varem aturar davant la seva espectacular motocicleta,
i en aquells moments, es va acostar cap a mi,
intentant seduir-me, vaig girar-li la cara i en veure
allò que havia fet, en Borja es va posar furiós, i em va
deixar anar. Va pujar a la moto i va partir sense cap
explicació.

Mai més tornaré a fiar-me d’un noi, i encara menys
si aquest és atractiu.

Aquella nit vaig arribar a casa més tard de l’hora
fixada i ja sabia el que em tocaria rebre, o sigui que
no vaig intentar no fer soroll ja que sabia
perfectament que els meus pares m’estarien esperant
28
davant la televisió amb una cara furiosa, i quan vaig
obrir la porta, totes les meves deduccions eren certes.
- Mireia Valls, com tornis arribar cinc minuts tard
de l’hora que et deixem, pots estar ben segura que
no tornaràs a sortir d’aquesta casa fins que no te’n
vagis a viure sola!
Aquelles paraules em varen semblar com un ganivet
que m’entravessava i jo no em vaig poder callar, el
meu desig de cridar va explotar en aquell moment.
- Doncs mai més m’haureu de vigilar, ja que me’n
vaig d’aquesta miserable casa, on tan sols voleu
que hi estigui present per guardar al vostre
estimat fill.
Després d’haver dit el que vaig dir, em vaig penedir,
però la decisió que havia pres no la deixaria enrere, ja
que el meu orgull em superava.
Una altra vegada vaig agafar la vespa i vaig partir cap
a casa de l’Anna.

Els dies següents els vaig passar dins la penúria.


Els meus pares sabien perfectament que la meva
rabieta no podria durar massa, o sigui que no es varen
molestar a cridar-me al mòbil, ja que sabien que
estava a casa de la meva millor amiga i que estava
molt ben controlada, però els minuts, les hores i els
dies passaven i ells no es varen molestar a telefonarme
ni jo a tornar a casa, i la pena que tenia em
consumia segon rere segon.
L’Anna em veia trista, sense alegria ja que ara ni tan
sols volia sortir el divendres i dissabte vespre. Ara, al
meu costat tan sols tenia a l’Anna, la gent a qui
estimava cada cop més s’allunyava de mi: el Borja,
els pares i el noi dels cabells d’or, el meu germà, que
de cada cop es feia més gran i ja no volia estar amb la
seva germana que tant l’ofegava a besades.
El meu orgull es va acabar, els meus pares havien
guanyat, o sigui que vaig tornar a casa meva. Vaig
tocar al timbre tres vegades, però no em varen
contestar, la casa estava buida, la porta estava tancada
amb clau i el cotxe havia desaparegut. Vaig esperar
dues hores a les escales de l’estrada, fins que vaig
mirar el mòbil i vaig veure totes les trucades perdudes
de la mare, n’hi havia disset. No em vaig adonar que
tenia el mòbil en silenci i sense vibració, i sense
pensar-m’ho dues vegades, vaig trucar a la mare.
- Mare?
- Mireia...- em va contestar amb una veu apagada i
sense forces.
- On sou? Perdona, m’he equivocat.
Després d’aquella confessió, hi va haver un llarg
silenci.
- El Roc és mort.
I el meu telèfon mòbil va caure a terra.
.................................................................
El Roc havia sofert una crisis degut a la leucèmia mentre
es trobava sol a casa i quan els pares varen arribar a
l’hora de sopar, el varen trobar estès al sofà amb la
mirada perduda. A l’hospital encara era viu, però els
metges no varen poder fer res, va morir aquella mateixa
nit.
Em vaig sentir la pitjor persona del món, si no m’hagués
enfadat, si hagués estat al costat del meu germà, ell
encara estaria viu, encara podria sentir el seu meravellós
somriure, tot es va acabar pel meu orgull.

Mai més podria sentir-me feliç, no com abans. Em sentia
culpable de la mort de la persona dels cabells arrissats,
era culpable de la mort de la persona que més vaig
estimar...